Un libro es un fragmento de silencio en manos del lector.

Aquel que escribe calla.

Aquel que lee no rompe el silencio.

PASCAL QUIGNARD

Si quieres recibir información sobre nuestros títulos, suscríbete a nuestro boletín aquí.

  1. "El laberint de l'amor" · Teresa Costa-Gramunt (Vilanova Digital) -
  2. 13 de Diciembre de 2011
  1. El laberinto del amor, de
  2. Òscar Pujol

Entre les moltes virtuts que té aquest assaig filosòfic/poètic d’Òscar Pujol, la lectura del qual recomano vivament, és la de la fusió harmònica entre les savieses d’Occident i d’Orient, com ja va saber fer en el seu dia Hermann Hesse. Sense por a equivocar-nos, Occident podria representar el masculí de la cultura, com Orient podria representar el femení de la cultura, sempre amb matisos i prestacions d’una banda a l’altra, és clar. Però aquest és l’atractiu, la fascinació, el desig de coneixement que quan s’assoleix porta a l’amor entre l’una i l’altra cultura.
· · · 

Òscar Pujol, que ha viscut 22 anys a l’Índia, entre altres treballs acadèmics va dur a terme el primer diccionari sànscrit-català, publicat el 2006

Òscar Pujol (Arboç del Penedès, 1959), que va ser el primer director de programes educatius de Casa Àsia, i que ara és el director de l’Institut Cervantes de Nova Delhi, acaba de publicar El laberinto del amor (Libros del Silencio). L’acompanya un pròleg de Rafael Argullol.

L’any 2009, Pujol va publicar un estudi molt aprofundit sobre Patanjali, l’autor dels aforismes sobre el ioga. Aquest estudi dialoga intel.lectualment amb un estudi sobre la filosofia d’Spinoza, dut a terme per Atilano Domínguez. Ara ha construït el seu assaig literari sobre l’amor en forma dialogada, com també va fer Plató.

En El laberinto de l’amor dialoguen Paris, un home vidu, gran, savi i experimentat, i Amanda, una dona jove, sàvia i experimentada que li demana consell. En vint-i-tres capítols, els protagonistes intercanvien parers sobre l’amor i els seus envitricollats viaranys. En aquests diàlegs, l’amor és vist com un laberint, imatge de les dificultats per arribar al centre, ja que sovint ens trobem amb camins tallats o ens perdem pel camí.

Però, de què parlem, quan parlem d’amor? Sovint de desig, de sexe, de complicitat emotiva, d’amistat, de fidelitat, de tendresa compartida, i tot el que ara mateix als lectors i lectores els passi pel cap segons la seva pròpia vivència. L’amor és tot això, però com també saben els lectors i les lectores, l’amor va molt més enllà fins a entrar en el terreny del transcendent. Perquè pugui anomenar-se Amor, com volia Ramon Llull, el doctor il.luminat, ha de contenir aquesta dimensió espiritual de l’existència, que demana “fer sagrat”. És a dir: que demana, i només per posar un sol exemple, el sacrifici de l’egoisme.

L’amor de parella és una de les escoles d’aprenentatge de la vida més efectives, ja que posa a prova els amants, tiba a fons les seves personalitats i característiques. L’amor és una universitat amb totes les assignatures possibles, és una escola de perfecció, és una alquímia formidable que transmuta el plom en or. L’amor és una construcció voluntària, un desig i un treball al mateix temps que intenta harmonitzar els defectes i virtuts de cadascú per construir una entitat nova que, alhora que respecta els amants, els transforma.

En matèria d’amor es tracta de no tenir por, com diu Òscar Pujol, i d’entrar per la porta d’aquest laberint, d’aquest misteri còsmic que és l’amor, confiats en que, si volem, sabrem extreure una pedra preciosa de la nostra mina interior per tal d’oferir-lo a l’amant en el santuari de l’amor. Perquè l’amor és com l’Arca de l’Aliança, que uneix el Cel i la Terra, i que els amants representen en les seves polaritats intercanviables. Cal tenir present que, més enllà del gènere, el femení i el masculí són qualitats espirituals que dones i homes tenim. D’aquí ve que Pujol dediqui un capítol a la figura de l’androgin.

Entre les moltes virtuts que té aquest assaig filosòfic/poètic d’Òscar Pujol, la lectura del qual recomano vivament, és la de la fusió harmònica entre les savieses d’Occident i d’Orient, com ja va saber fer en el seu dia Hermann Hesse. Sense por a equivocar-nos, Occident podria representar el masculí de la cultura, com Orient podria representar el femení de la cultura, sempre amb matisos i prestacions d’una banda a l’altra, és clar. Però aquest és l’atractiu, la fascinació, el desig de coneixement que quan s’assoleix porta a l’amor entre l’una i l’altra cultura. Un ideal de diàleg, d’entesa, de conjunció? Com l’amor. L’Amor amb majúscula, com la Cultura amb majúscula, demana esforç. L’Amor demana que ens posem a caminar decidits a viatjar molt lluny, tan lluny com els peus i l’ànima ens portin. El camí es fa caminant, deia Antonio Machado. Però es fa camí quan hi ha ganes de caminar, de la mateixa manera que l’amor autèntic neix quan s’estima de forma altruista. Estimar és un verb actiu, que vol coratge i sovint sacrifici. Però tot és poc quan en el cor del laberint ens espera, en braços de l’amant, l’Amor, la força que mou el sol i les estrelles.

Leer en [Vilanova Digital]

Envía a un amigo


Aviso Legal

Libros del silencio

Castillejos 352, Bajo - 08025 Barcelona Tel: +34 | 934766919 - Fax: +34 | 934591026 - [email protected]